No podem continuar produint a costa dels recursos limitats del planeta, dels ciutadans del Tercer Món o incrementant el canvi climàtic. Decréixer és necessari i suposa un canvi de valors, com desenvolupa Carlos Taibo en el seu llibre En defensa del decrecimiento (Editorial Catarata). Us oferim la versió catalana de l'entrevista que Marta Iglesias li ha fet per a la Revista Fusión.

La crisi existent se centra en l'economia, però no és la més important a la que assistim. Què hi ha més enllà del daltabaix financer?

Crec que hi ha pel cap baix tres altres crisis importants. La primera s'anomena canvi climàtic, que és un procés ja actiu que no té cap conseqüència saludable.

Confesso d’entrada que tinc una disposició admirativa cap al doctor Ramon Margalef. De pares prioratins, de Capçanes, Margalef va néixer a Barcelona el 1919 i, per tant, ja deu ser a punt de repicar els 85 anys [la conversa va ser feta per a la revista Userda poc abans de la mort de Margalef l'any 2004] en el campanar de la seva vida. L’he escoltat diverses vegades, l’he entrevistat altres tantes, he intentat no perdre’m entre els seus papers i he procurat seguir les seves aparicions públiques –normalment escasses, perquè no és home donat a condecoracions–, la darrera l’octubre de 2003 quan va rebre, de mans del president Pujol, la Medalla d’Or de la Generalitat.

Aquell matí , mentre anava amb metro cap a la Fundació Terra per entrevistar Jim Merkel, al carrer d’Avinyó de Barcelona –el de les «senyoretes» que va pintar Picasso–, em vaig fixar que molts dels viatgers que compartien el vagó del comboi metropolità s’havien dutxat; en un moment infinitessimal vaig calcular la petjada ecològica que totes aquelles dutxes podien haver produït al nostre planeta!… Sense gairebé adonar-me’n, doncs, després d’un dies immergit en la lectura del llibre d’en Jim, Simplicidad radical (Huellas pequeñas en una tierra finita), editat per la Fundació Terra, havia contret el «virus» que, evidentment, l’autor d’aquesta mena de manual sobre l’austeritat ecològica volia encomanar-nos: ser conscients –i actuar en conseqüència– de la nostra petjada ecològica, és a dir, de la quantitat d’espai terrestre i marítim que fa falta per proporcionar tot el que consumim i absorbir els residus produïts. Arreu on va a explicar què és això de la simplicitat radical i l’empremta ecològica, Merkel, que viu amb menys de 5.000 euros a l’any, predica tothora amb l’exemple, cosa que no es pot dir de tants ecologistes «de debò». 

 

Roger Lloret ha participat en l’elaboració del documental gravat l’estiu passat titulat ‘La Sal de la Mort’, que tracta dels vessaments de residus salins als rius Llobregat i Cardener originats per Iberpotash, empresa explotadora de les mines de potassa del Bages. Lloret forma part de MontSalat, una plataforma que denuncia l’abocament diari de sal als immensos runams salins des d’on s’escampa Llobregat avall i que registra unes concentracions que superen diverses vegades les que trobem a l’aigua de mar i els devastadors vessaments del col·lector de salmorres. El grup dóna a conèixer el documental mitjançant projeccions públiques. 

Joan Carranza i Balsebre (Ascó [Ribera d’Ebre], 1928 – Santa Coloma de Farners [la Selva], 1997), sastre de professió, home de riu i de bosc al seu Ebre natal i coautor amb Maria Font, de la Fatarella (Terra Alta), de nou fills, va ser el primer alcalde democràtic d’Ascó (19791983) i l’home que, des de 1974, amb altres veïns del poble que formaven el Consell Parroquial, sobretot amb el capellà Miquel Redorat, el cronista Carmel Biarnés i el pagés Ramon Tarragó– formaren el nucli local i comarcal d’un moviment original, genuí i inèdit encara aleshores, el moviment antinuclear, que aviat s’expandí arreu del país. Aquest abril fa dotze anys que va morir a Santa Coloma de Farners, en un exili autoimposat i decidit abans que comencés a funcionar la primera nuclear d’Ascó, el 1983. Els qui el vam conèixer i estimar no l’oblidem.

 

Nat a Vannes, a Bretanya, el 12 de gener de 1940, Serge Latouche és economista i filòsof de formació i antropòleg per experiència –no endebades va estudiar a les universitats de Lille i de París els sabers de l’economia, les ciències polítiques i la filosofia–, i actualment exerceix de professor emèrit de ciències econòmiques a la Universitat de París-Sud (XI-Sceau/Orsay), fet que compagina amb la presidència de La Ligne d’Horizon i de l’Institud d’Estudis Econòmics i Socials per al Decreixement Sostenible, fundat per Nicholas-Georgescu Roegen, des d’on editen, junt amb Casseurs du Pub, la revista La Décroissance (Journal de la joie de vivre), que també compta amb una redacció a Itàlia. En els últims vint-i-cinc anys, aquest «objector de creixement» –com a ell li agrada de definir-se– ha contribuït, com molt pocs d’altres intel·lectuals, a la clarificació i a la maduració del concepte entorn el qual s’han bastit els nous moviments globals. Durant els anys setanta va passar-ne molts a l’Àfrica occidental, des d’on va madurar el seu pensament, que de les posicions marxistes tradicionals el van menar a una crítica radical de la ideologia del «progrés» i del «desenvolupament», fins i tot en les seves versions d’esquerres. Aquesta maduració el va portar, el 1981, a fundar amb Allain Caillé el MAUSS (Moviment AntiUtilitarista en les Ciències Socials) i la revista homònima (que també compta amb una edició italiana).