Jordi Roca Jusmet, doctor en Economia (UAB) i catedràtic de Teoria Econòmica a la Universitat de Barcelona (especialitzat en economia ecològica), respon en aquest article el que va fer Miguel Muñiz sobre l'anomenat impost nuclear.

El passat 11 de setembre, Miguel Muñiz escrivia a Ecodiari un article titulat: “Impost nuclear, no gràcies” on es denunciava la decisió del Parlament de Catalunya d’implantar un impost sobre l’energia nuclear en considerar, entre d’altres coses, que es tractaria d’una “arma formidable per ajornar el tancament de les centrals nuclears”.

En el debat sobre l’energia nuclear, la penalització o no amb impostos de l’activitat és un tema menor en front de la qüestió realment important: el posicionament polític davant d’aquesta font energètica. Com diu en Miquel el futur de l’energia nuclear depèn de decisions polítiques i molts compartim que l’energia nuclear simplement hauria de prohibir-se. Aquest és el debat fonamental. Entre els antinuclears caben, però, diferents postures davant d’un impost que penalitzi l’energia nuclear, postures que tenen a veure amb arguments generals sobre el principi “qui contamina, paga” i també amb els efectes pràctics de l’impost tal com estigui dissenyat.

En Miquel diu amb raó que “«pagar» és quelcom discutible quan es tracta de traduir a diners impactes sobre ecosistemes vitals, o sobre la salut de les persones, coses que no poden ser ni homogeneïtzades ni valorades en termes econòmics”. Amb això ataca justament una postura freqüent entre els economistes ambientals: la de creure que els impactes ambientals es poden sempre valorar en diners i que un cop posat un impost que incorpori aquest valor monetari ja podem quedar-nos tranquils. No és, però, aquesta la postura de molts altres economistes que no creiem amb la possibilitat de traduir de forma asèptica impactes ambientals a valors monetaris i que pensem que la política ambiental sempre reflecteix opcions ètiques. Entre aquests també som molts els que pensem que normalment és millor fer pagar per les pressions ambientals –per exemple per les emissions de carboni- que no permetre, mentre es donin aquestes pressions, que es facin gratuïtament (a preu cero). Entenc, però en general no ho comparteixo, que alguns pensin que pagar ajuda a legitimar les pressions.

Però anem al cas concret dels impostos sobre l’energia nuclear. Mentre hi hagi energia nuclear penso que s´ha de denunciar que –com passa- les empreses no assumeixin tots els costos monetaris lligats a l’energia nuclear i que també és justificat que es penalitzi econòmicament l’activitat. Quant? És una decisió purament política.

És veritat que, a diferència del que passa amb altres impostos ambientals (per exemple sobre les emissions de carboni), no és previsible que un impost sobre l’energia nuclear disminueix l’ús de l’energia nuclear. Això només seria possible si l’impost fos prou elevat perquè alguna central nuclear avancés el seu tancament voluntàriament. En aquest sentit, millor impostos molt elevats i creixents al llarg del temps. Però, recordem, el tema important són les decisions polítiques sobre les autoritzacions de les centrals nuclears.

Quin altre efecte pot tenir un impost sobre l’energia nuclear? Que les empreses propietàries vegin disminuïts els seus beneficis. Donat el sistema espanyol de fixació de preus elèctrics, les empreses que tenen centrals nuclears tenen –com s´ha denunciat- “beneficis caiguts del cel” ja que no cobren segons els seus costos monetaris de producció sinó segons el preu mínim al que estan disposats a produir en cada moment altres centrals elèctriques (sistema de preu marginal). Certament, amb un impost com el del projecte de la Generalitat, la disminució de beneficis seria molt petita però això ja entra en el debat sobre la quantia de l’impost.

És antinuclear aprovar un impost sobre l’energia nuclear? Per suposat que no..., però, si us plau, no diguem que recolzar un impost sobre l’energia nuclear és pronuclear.