Un moment de l'esquila. Foto: QS/ND

Un moment de l'esquilada. Foto: QS/ND

És dissabte. El mes de juny ha decidit fer-se veure amb un dia radiant i calorós. La calor colla els boscos del Lluçanès, la comarca de l'altiplà que no vol ser ni Bages, ni Osona, ni Berguedà. Per alguna cosa al Lluçanès hi va néixer en Perot Rocaguinarda, el bandoler més interessant de l'Europa Occidental.  El Mas "El Soler de n'Hug" s'aixeca descarat entremig dels revolts que porten des de Gaià a Prats del Lluçanès. Un Mas del segle XI treballat per la mateixa família des de fa més de 90 anys. Un Mas que fa goig, vital, seriós i funcional. Un Mas d'aquells que rebla allò que rimava el poeta: "la terra no sap mentir".

A l'era els cotxes i furgonetes estan aparcades a mercè del sol. Es poden sentir el grinyol de les màquines d'esquilar. Se sent una fressa molt concreta, un so metàl·lic i persistent acompanyat de veus robustes i riures francs. L'Isaac, el mitjà dels tres fills de la família del Mas, ens rep i ens acompanya a un estable immens. Una nau industrial sense parets, cuidada i endreçada. Dins unes vuit-centes ovelles i una dotzena d'homes que penjats d'unes màquines molt ben pensades esquilen cada ovella. Treballen amb un sistema precís i frenètic. Uns les agafen, altres les descuquen, altres les esquilen, altres agafen la llana i altres s'ocupen de la logística, d'oferir aigua, cervesa sense alcohol, coca-cola i "grana" per eixugar la sed.

Rapidesa, riure, treball,... rapidesa, riure i treball és la divisa. En Pep, el menut de la casa qua ha acabat tot justa ara enginyeria agrònoma, carrega una ovella, l'abraça per l'esquena i la calma. L'ovella li fa cas. L'arrossega fins a la "barberia" i allí, l'Abel, el gran de la casa, un home molsut, suat i fort, l'esquila amb traça mentre li xerrica a l'orella: "Tigues quieta, noia!". Un cop rasurada, "clic" al comptador i per la propera. "De cada ovella en surten uns 700 o 800 grams de llana", explica en Peraire, mentre endreça els sacs. "Abans gairebé l'havíem de pagar perquè ens la vinguessin a buscar, ara alguna cosa se'n treu... però vaja!", afegeix. "El negoci és el xai, però... el xai té molta pèrdua... però vaja alguna cosa en fem", apunta desmenjat però cofoi d'un ramat que fa patxoca vigilat per dos mastins tranquils però amatents.

En Sam, el pastor de la casa controla a quina ovella ha de tornar a col·locar l'esquella. Sembla mentida però les ovelles i els xais el coneixen. Ell també. "Aquesta és una mala pècora que li agrada massa el camp", critica en Sam assenyalant una ovella trapella que se'l mira amb respecte. Les ovelles no són ni de bon tros, unes bèsties ximples i arraulides. Pacients, es deixen posar l'escallot per en Sam que les renya tendrament si remuguen.   

Són gairebé les dues, en Peraire gran, crida a files als esquiladors. "Nem a dinar, que a la tarda ja passarem via!". Tots recullen les màquines, s'acaben de recollir els brocs de llana que s'arrosseguen per terra, hora de més riures i eixugar-se el front. La feina és dura i la calor intensa.

Tots en filera oberta van cap a la casa. Algun pipa una cigarreta, altres s'estiren Un d'ells treballava a la filatura i ara quan pot fa de pastor, els altres venen de Moià, de Collsuspina, de Castellcir. S'apleguen tots un dissabte entre juny i maig per anar per feina i en un dia no deixen cap bèstia amb llana. Professionalitat.  A la façana de la casa obren la mànega, els esquiladors s'ensabonen, es freguen fort les mans i els braços, es tiren aigua, bufen i admeten que tenen gana.

Enfilant les escales de la casa arriba l'olor. Aquella olor única que només tenen els paradisos. Dues taules llargues. Una d'elles, llarguíssima on seuen tots els homes. Està parada de manera professional. Unes amanides fresques, una amanida russa, uns plats de llonganissa magra d'espatlla, plats d'olives, aigua freda i vi. Un vi fresquíssim que fa suar el porró, desvetlla l'ànim i fa obrir els ulls. "Ja menges?", pregunten insistents, no volen que passis gana ni que facis nosa ni servei.

Arriba el tall. Han rostit quatre pollastres. L'àvia, la mare i la nora s'hi han lluit. Hi ha pollastres i hi ha els pollastres d'El Soler de n'Hug. Ploro quan hores després el recordo. Mossegar un carpó és un petó d'aquells intensos, d'aquells fets amb sorpresa. Als pollastres els acompanyen unes safates de bolets que haurien d'estar considerats "Patrimoni de la Humanitat". Són bolets d'enguany conservats amb saviesa per l'àvia de la casa. Dona audaç, serena i amb els peus a terra. Acaba el dinar amb préssecs, coca de xocolata i cafè.

Mitja hora després de començar l'àpat, l'Abel s'aixeca i dóna l'ordre. "Au va nem-hi!", crida amb un esglai de qui sap fer les coses. Ningú gemega, ningú no discuteix. Tots s'aixequen i cap a l'estable un altre cop. Dues hores més tard ja només queden els marrans. Són més tossuts que les ovelles. Ja ho tenen gairebé enllestit. Les ovelles es van posant on els hi toca. Fan bondat i miren tafaneres com els tallen els cabells als seus amants. Belen poc, estan distretes i saben que en pocs minuts sortiran de passeig.

A quarts de cinc s'ha acabat la feina i quan la calor ha afluixat, en Sam i el senyor de la filatura, engeguen el ramat. Seran fora fins ben bé les deu de la nit. En Malé, el gos d'atura, posa ordre a unes ovelles neguitoses que tenen ganes de pasturar. Totes estan afaitades i baixen direcció a uns prats escalfats pel sol i refredats pel vent de tarda. Una d'elles, la de l'esquella es distancia del ramat. I en Sam, recordant les paraules de l'Abel, crida sense bellugar els ulls: "Tigues quieta, noia!". I l'ovella, esquilada s'atura i creu. La terra no sap mentir.