Durant vint anys, els experts han fet monitoritzacions científiques de les poblacions d’eriçons de mar a les illes Medes. Foto: UB.

Un article publicat a la revista PLoS ONE , que té com a primer autor el professor Bernat Hereu, del Departament d’Ecologia de la UB, revela els principals resultats de vint anys d’estudis científics de monitorització a les illes Medes sobre les poblacions d’eriçons de mar o garotes de les espècies Paracentrotus lividus i Arbacia lixula , les més comunes a la Mediterrània. El treball permet entendre quins processos regulen les poblacions naturals de garotes a llarg termini, i inclou episodis extraordinaris com el violent temporal que va afectar les costes catalanes el 26 de desembre del 2008, que va fer desaparèixer prop del 80 % de la població d’eriçons marins a l’arxipèlag de les Medes i la costa del Montgrí. També signen l’article els experts Cristina Linares i Mikel Zabala (Departament d’Ecologia, UB); Enric Sala (Centre d’Estudis Avançats de Blanes, CSIC); Joaquim Garrabou i Antoni Garcia Rubies (Institut de Ciències del Mar, CSIC), i David Díaz (Institut Espanyol d’Oceanografia).

Els peixos poden controlar la població de garotes?

 Encara hi ha moltes incògnites sobre els factors que afecten la dinàmica de les poblacions de garotes marines en el medi marí. Aquests organismes bentònics, que tenen com a depredadors peixos com ara els sards i les orades, es nodreixen d’algues marines i el seu paper és clau en els ecosistemes costaners. Tal com explica Bernat Hereu, «els estudis de grans sèries temporals ens permeten conèixer l’evolució dels sistemes naturals a llarg termini i detectar processos que, altrament, ens passarien desapercebuts. Són estudis escassos, difícils de mantenir, i exigeixen un gran esforç científic, logístic i econòmic, però el seu interès científic és màxim».

La recerca, duta a terme amb la col·laboració del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, revisa qüestions força debatudes pels ecòlegs, com, per exemple, si és certa la relació lineal en la cadena tròfica entre poblacions de peixos, garotes i algues. «És el primer cop —assenyala Hereu— que s’ha pogut conèixer com actuen aquests processos simultàniament en poblacions naturals a la Mediterrània, dins i fora d’àrees protegides. Estudiant les relacions depredador-presa amb les sèries temporals a les Medes,  hem vist que els peixos poden controlar en certa mesura les poblacions d’eriçons marins, però la correlació no és directa. També intervenen altres factors sobre el sistema natural que modifiquen o atenuen aquests processos: per exemple, el comportament dels individus, la supervivència de les larves, la topografia de l’hàbitat, etc.».

Buscant amagatalls als fons rocosos

Té cap impacte el factor reserva sobre les comunitats de garotes? L’estudi del PLoS ONE revisa l’evolució temporal de les poblacions de garotes, dins i fora de la reserva natural, en diferents escenaris, dominats pels fons de grans blocs calcaris i parets verticals. En teoria, en àrees protegides on abunden els peixos, la població de garotes decreix. A la pràctica, l’efecte reserva no s’observa en comunitats dels fons marins.

«El que hem vist —explica Hereu— és que si hi ha molts peixos, les garotes s’amaguen, i no són tan accessibles als depredadors. Això explica que, en zones protegides, tot i la presència de depredadors, hi hagi poblacions grans de garotes que viuen amagades per evitar-los». El fet d’estar més ocultes, però, comporta que no es puguin desplaçar tant i que no mengin tantes algues. A les parets verticals, en canvi, segons apunta el professor Hereu, «les garotes no poden trobar refugi. Aquí sí que s’observen diferències entre àrees dins i fora de la reserva. També trobem una correlació positiva entre poblacions de garotes adultes i juvenils en àrees protegides. Fora de la reserva, aquest efecte no l’observem a causa del menor control dels depredadors sobre el reclutament de garotes».

Un punt d’inflexió amb el gran temporal del 2008

El 26 de desembre del 2008, un violent temporal sobre el litoral català deixava la seva petjada en els ecosistemes marins a les Medes. Segons els experts, més del 80 % de la població adulta de garotes dels fons rocosos va desaparèixer, i actualment la població encara està en vies de recuperació. «El fet de disposar de dades sobre grans sèries temporals ens va ajudar a valorar l’impacte ecològic d’aquest fenomen. Les comunitats més afectades van ser les de garotes i algues dels blocs dels fons, que es van desplaçar per efecte del temporal», assenyala Hereu. Amb el treball de monitorització es pot conèixer com han evolucionat les poblacions de garotes després de la tempesta, si són més susceptibles a la depredació, etc. «En tot cas, —continua el professor—, la recuperació de les poblacions després del temporal ha estat molt més ràpida fora de la reserva, i treballem amb la hipòtesi que pot ser per l’efecte de la pesca i la falta de depredadors, mentre que a la reserva sembla que els peixos sí que les poden controlar».

Reserves marines: protegint la riquesa del medi natural

El treball de recerca sobre les comunitats biològiques a l’arxipèlag de les Medes ha tingut el suport del Departament de Medi Ambient i Habitatge fins al 2008. D’aleshores ençà, els experts del Departament d’Ecologia de la UB continuen la tasca d’elaborar sèries temporals sobre l’evolució de l’estat ecològic dels ecosistemes marins. L’equip de la UB va participar en un altre treball, publicat també a PLoS ONE , sota la direcció d’Enric Sala (CSIC), sobre la protecció efectiva de la biodiversitat en àrees protegides a la Mediterrània. Segons aquest estudi, les reserves marines només són efectives si són integrals, és a dir, si s’hi prohibeix totalment la pesca i hi ha, a més, un sistema de vigilància efectiu que faci respectar aquesta prohibició. L’arxipèlag de les Medes, on la pesca es va prohibir el 1983, seria l’única reserva marina mediterrània on s’han monitoritzat tots els nivells tròfics dels ecosistemes marins durant un període de temps llarg. Fins i tot, és el lloc on es troba l’únic cas de recuperació de comunitats de les algues del gènere Cystoseira, que fa anys abundaven a la Mediterrània i que actualment només sobreviuen en zones molt ben conservades.

Tal com alerta Bernat Hereu, «és evident que les reserves donen molts beneficis a la societat. Ara bé, tot l’esforç fet durant anys per conservar els ecosistemes es podria perdre de cop si no continuem protegint els espais naturals. Els efectes positius de la conservació no són immediats però cal tenir-ne constància per no perdre tot allò guanyat amb el temps».