Enginyers químics i industrials, i tècnics de medi ambient van participar el passat divendres a la nit a una taula rodona organitzada per la plataforma "Salvem Callús" i el consistori d'aquesta localitat per a tractar els pros i contres de la recuperació de l'antiga argilera de la fàbrica de la Bòbila al terme de Sant Mateu de Bages, però molt a prop del nucli de Callús, com a abocador de bales provinents d'ecoparcs i que tindria una capacitat de 800.000 tones.

Un centenar de persones van assistir a la convocatòria i van seguir les explicacions tècniques de la concessió per a sis anys i del seguiment posterior que se'n farà durant 30 anys més per a garantir que no contamina ni a través de l'aire ni amb lixiviats arrossegats per aigües pluvials. En aquest punt és on més es van notar les divergències entre partidaris i contraris a la instal·lació. El tècnic ambiental especialitzat en contaminació atmosfèrica, Josep M. Pintó, va indicar que una mala gestió de la instal·lació amb controls insuficients és el principal perill dels abocadors d'aquest tipus. Pintó, que és enginyer químic, va recordar l'experiència de Cerdanyola del Vallès on els veïns s'han oposat a l'obertura de nous abocadors després de l'experiència que han tingut amb l'abocador Elena.

Pintó va insistir que garantir que no hi haurà bales amb més contingut de matèria orgànica que l'estipulada, amb bales insuficientment tractades i tancades, que generaran males olors, que poden provocar mal de cap o alteracions del son, durant tots els 6 anys d'explotació i fins els 30 anys de control, no serà una "hipoteca excessiva" a canvi de pocs llocs de treball i només per a sis anys.

Per la seva part, el catedràtic per la UPC, Ramon Sans, va portar l'exemple d'una prova pilot encarregada per l'ARC sobre un abocador que es va clausurar el 2009 després de 3 anys de funcionament i dos més després del tancament. Sans va insistir que els resultats mostren que tant els gasos com els lixiviats queden molt lluny d'un abocador clàssic i "després de cinc anys no s'ha detectat cap problema". El catedràtic va destacar que l'anàlisi va donar uns nivells molt baixos d'agents contaminants i que al cap d'un any i mig del tancament de l'abocador ja s'havia acabat l'activitat biològica dels residus.

En resposta a Pintó, tant Sans, com l'enginyer encarregat d'elaborar el projecte de l'abocador de Sant Mateu, Marc Borau, van mostrar el seu convenciment sobre les garanties de control que tindria l'abocador durant els 30 anys que es requerien. Tots dos van recordar que és així com ho marca la llei mitjançant comissions de seguiment que inspeccionen l'abocador de manera periòdica. Marc Borau, fins i tot va assenyalar que hi havia garanties fins i tot en el cas que l'empresa encarregada, Efienergia, fes fallida. Amb tot, Borau va recordar que per a atorgar una llicència d'aquest tipus cal un important aval per a garantir la continuïtat del servei que presta.

Com en el cas de Pintó, també es mostrava desconfiat el doctor en enginyeria industrial Roberto Spuerry que la comissió pugui garantir un control constant durant 30 anys de l'estabilitat de les bales emmagatzemades. Fins i tot anava més enllà assegurant que encara que es fes com marca la llei estava convençut que al subsòl hi haurà una "certa" contaminació i les bales no estaran prou compactades com per a que les plantes hi arrelin bé.

El debat que es va estirar per les intervencions del públic va deixar clar que el dilema es basa en una qüestió de fe entre els que confien en el seguiment de la legalitat vigent per a garantir la salubritat als voltants de l'abocador i els qui no creuen que aquesta constància es pugui garantir per un període tant llarg o, fins i tot, si fent-ho bé n'hi hauria prou per evitar la contaminació i la reforestació posterior.