La denúncia de l'OCU sobre el destí incert dels electrodomèstics usats és motiu d'un article de Quim Monzó.

L'escriptor Quim Monzó ironitza en la seva columna a La Vanguardia d'avui sobre la notícia feta pública ahir per l'Organització de Consumidors i Usuaris d'un estudi que demostra que la majoria d'aparells electrodomèstics, per als quals els clients ja paguen una taxa en adquirir-lo, no arriben als centres de reprocessament. Pel seu interès, reproduïm aquest interessant article.

L'Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) acaba de publicar un estudi sobre el recorregut que fan els electrodomèstics després que ens en desfem. Des que la consciència mediambiental s’ha anat imposant entre la població van plens d’avisos que ens indiquen on i com s’han d’abandonar, un cop siguin vells i els vulguem llençar.

Fa uns mesos, l’OCU va aconseguir quinze electrodomèstics usats: quatre frigorífics, quatre rentadores, quatre televisors i tres ordinadors. Dins de cada un, hi va posar un localitzador GPS. Els van programar de manera que si l’electrodomèstic es desplaçava emetia un avís cada deu minuts i, si estava immòbil, un avís cada dues hores. Onze d’aquests aparells els van deixar en punts de lliurament oficials. En uns altres tres casos van comprar un aparell nou i el vell se’l van endur els mateixos que els van portar el nou. En un altre cas l’electrodomèstic nou el van comprar en una botiga i hi van deixar el vell perquè fos la botiga qui se’n desfés. Gràcies als GPS instal·lats, durant les setmanes següents van poder controlar el viatge que feien els electrodomèstics. Van descobrir coses força instructives. Sovint els manipulen en llocs no autoritzats: a cal ferroveller, en un descampat... Sovint els especegen sense compliments... El resultat és que, de tots quinze electrodomèstics, només sis van seguir del principi al final el procés correcte. Els altres nou, no! Als ciutadans ens foten tot el dia la pallissa recordant-nos amb to de senyoreta Rottenmeier que hem de deixar cada cosa allà on toca i ens culpabilitzen fins i tot abans que fem res malament. I resulta que, després, molts dels professionals encarregats de continuar el procés de manera correcta fins a la planta de reciclatge en passen. I no tot allò que arriba a la planta de reciclatge segueix un camí sensat. Expliquen el cas d’un frigorífic que, tot i tenir una planta a 60 quilòmetres d’on el van lliurar, va anar a parar a una altra que és a 500. Per què?

Doncs perquè a molts recicladors els la rebufa el que està estipulat. Alguns, a més, hi fan calés. Els televisors duen coure i sabem prou bé que el coure concita gernacions.

Doncs perquè a molts recicladors els la rebufa el que està estipulat. Alguns, a més, hi fan calés. Els televisors duen coure i sabem prou bé que el coure concita gernacions. Per això acaben en una nau, sense coure, destrossats, abandonats i sense reciclar. Cada vegada que comprem un electrodomèstic el paguem més car del que val perquè ja ens cobren per endavant la quantitat de diners que costarà reciclar-lo quan te’n desfacis. Però llavors resulta que, de fet, no el reciclen. Passada per la desídia i la picaresca, la normativa mediambiental crea un submón suggestiu. No és pas per casualitat que, a Los Soprano, davant d’algú que no està al cas de qui és realment, Tony Soprano es presenta amb les paraules: “Doncs jo treballo en el negoci del tractament de residus”. Gran David Chase, un cop més.