Vicent Boix | Actualitzat el 19/01/2011 a les 12:47h

De dioxines i gallines. Un mitjà informa que "la font del problema sembla ser una planta al nord d'Alemanya que produeix una varietat de materials utilitzats tant per a la fabricació de farratge com per a altres processos industrials com a producció de paper."

 

I és que lluny dels mons de ficció que ens projecten polítics i meigas, la realitat en les llunes desenvolupades és molt més cruel i perillosa del que la majoria creu. Canvis climàtics, crisis energètiques, residus, contaminació, pèrdua de biodiversitat i ara, un nou revés al prostituït i vilipendiat model alimentari que ha recorregut-més fruit del neguit que de la gravetat intrínseca-els mitjans de comunicació de l'astre màgic.

 

Alguns podran minimitzar amb reüll la malaptesa i altres esquinçar les vestidures, però si dins de la lògica del sistema es preveu alimentar animals amb farratges creats en la mateixa factoria on s'elaboren matèries primeres per a productes industrials ¿De què ens estranyem quan unes quantes dioxines marejades per tant enrenou, s'equivoquen de sac i van a parar a les dietes de gallines i porcs que viuen amuntegats en granges intensives i que endrapen totes deixalles de qualsevol tipus?

 

Abans van ser les vaques boges, els pollastres belgues, grips de diversa índole i cultius transgènics marejats que contaminen aliments normals. Ara són unes dioxines impertinents-i perilloses-que ens colpegen a la cara en ple passeig per les avingudes de les llunes màgiques, modernes i globalitzades. Dioxines fruit d'un sistema alimentari industrial, antinatural, mecanicista, simplista i liberal en el que priva l'acumulació del capital, i per això, tot serveix. Dioxines, que no van ser detectades a temps i que han aconseguit colar-se en la dieta humana, i per tant, el meravellós sistema, vulgui o no vulgui, ha fallat i a la ciutadania li toca practicar, sí o sí, l'esport extrem de menjar.

 

La gravetat del cas

 

Aquesta nova crisi alimentària no és poca cosa. S'ha fet pública l'existència de gallines a Alemanya amb un nivell de dioxines el doble del permès i que van obligar a tancar 4.700 granges com a mesura cautelar. I la contaminació, en una Europa sense fronteres comercials, s'ha propagat a Països Baixos, Eslovàquia i Regne Unit.

 

En aquest últim país penetrar ous provinents de granges sota sospita i per soscavar i treure pors a les llunes màgiques primermundistes, s'ha proclamat amb traducció simultània en diversos idiomes, que aquests ous es van destinar a la fabricació de productes com galetes i maioneses. Organismes com l'Agència d'Estàndards Alimentaris del Regne Unit, agafen l'extintor, tiren de l'anella i ajuden a aturar el foc de la misèria del sistema global, amb prototips de bestieses tipus ... "La barreja d'ous dilueix els nivells de dioxines i no es creu que aquests presentin un risc per a la salut".

 

Fins a un profà en la matèria sap que la contaminació depèn de la concentració, i per molt que es dilueixi, si la concentració és elevada el risc existeix, i de moment, ningú parla de concentracions sinó de teories frívoles més anestesiants que científiques, més pròpies del Vaticà que d'una agència pública, rigorosa i racional.

 

La contaminació no estranya riscos, diuen les autoritats polítiques que protegeixen, promulguen i avalen aquest sistema alimentari estès en les llunes màgiques. Sembren calma i reparteixen valeriana mediàtica perquè no els queda altra sortida. El ramat llunàtic assenteix amb fervor i assossec. Pacíficament podrà deglutir futbol el proper cap de setmana sense por a una nova crisi alimentària.

 

Però malauradament passen els dies, el foc no s'apaga i poc a poc es desvetlla la veritat. Més notícies relacionades amb el cas zigzaguegen en els portals informatius i els governants van caient com mosques en el ridícul més espantós: Després que les autoritats de Baixa Saxònia neguessin aquesta possibilitat, porcs contaminats per dioxines podrien haver estat comercialitzats Es podrà diluir la carn de porc per fer galetes i maionesa?

 

Per si faltava alguna cosa més en aquest despropòsit agroalimentari de dimensions lunars, en els mateixos pinsos s'han trobat nivells 164 vegades més alts del permès, d'un pesticida anomenat pentaclorofenol que des de 1989 està prohibit a Alemanya. Segons informen els mitjans, aquest agroquímic si està tolerat en alguns països d'Àsia i Amèrica que l'utilitzen en la soja que després s'inclou en pinsos... En la soja? Serà soja transgènica? ¿Però les transnacionals interessades i els seus acòlits de la tecnociència i la política, no ens deien que amb els transgènics es reduirien els impactes dels pesticides?

 

El que s'ha empassar un. Una nova frivolitat, imprudència i incoherència del sistema agroalimentari, que no és una excepció sinó més aviat la norma: productes químics prohibits en alguns països es fan servir alegrement en altres. Tota una mostra de solidaritat cap als països del sud. Que després acabin al nord és qüestió de màgia globalitzant. Com per estranyar després davant de tanta contaminació en els aliments.

 

Suma i segueix

 

Encara que no tingui a veure amb les dioxines, sí que té a veure amb el menjar: els preus dels cereals a Espanya s'han incrementat fins a un 75% des que va iniciar l'any 2011, la FAO pronostica més augments ia Algèria ja es reparteixen llets-amb porres i lacrimògens-perquè certs aliments bàsics s'han posat pels núvols.

 

Però ull, no són els agricultors els que s'omplen la borsa. La revista Interviú amb dades de la COAG informa que, a Espanya, del preu d'origen en el camp al que paga el consumidor al supermercat, el valor augmenta un 390% en les pomes, un 657% en les taronges, un 168% en el raïm, un 245% en els tomàquets, un 705% en les llimones i un 576% en les cebes. Els camperols fins i tot venen per sota del cost de producció, perquè els intermediaris i els supermercats lunars en volen treure més profit i perquè els preus s'enfonsen per les importacions des de països del sud, on grans latifundistes s'enriqueixen sembrant industrialment mentre evaeixen moltes vegades garanties laborals i ambientals ¿S'entén ara per què els pinsos contenien alts nivells de pentaclorofenol?

 

Una altra pràctica que ofega l'agricultor i redueix els preus és la "venda a pèrdues", que empren certs supermercats per cridar l'atenció del consumidor. Consisteix a disposar d'un producte molt barat (fins i tot per sota del preu de cost) perquè serveixi de reclam publicitari. Recentment la COAG i Unió de Pagesos han denunciat que Carrefour venia l'oli d'oliva verge extra a 1,76 euros/litre quan els costos de producció són de 2,49 euros/kg. No és l'únic cas denunciat.

 

Com es veu, aquest model agroalimentari del qual s'enriqueixen uns pocs, contamina i adultera els nostres aliments, els fa cada vegada més luxosos i extermina a l'agricultor generant desigualtats i injustícies socials al nord i al sud.

 

I davant tot aquest desgavell, les autoritats llunàtiques continuen jugant amb la nostra alimentació i descarten de moment la sobirania alimentària i l'agroecologia. Només pensen a perpetuar el sistema perquè uns pocs es continuïn fent rics en detriment dels drets socials, sanitaris i ambientals de milions d'agricultors i consumidors. Un Tractat de Lliure Comerç entre la Unió Europea i el Marroc s'entreveu en l'horitzó i permetrà a grans hisendats locals i estrangers produir més barat i envair el mercat europeu. Novament la sobirania i la seguretat alimentària, igual que les reclamacions de moltes organitzacions sobre aquest tractat, queden en un segon pla i es demostra a qui defensen els malvats del poder. A aquest pas, l'única sortida viable del pagès passarà per emular els controladors aeris, caigui qui caigui.

 

I és que els que en tinguin més de 30 recordaran que abans col·leccionàvem cromos, i ara, en canvi, col·leccionem crisis i l'agroalimentària n'és una més a sumar a la financera, a l'econòmica, a l'energètica, a la climàtica, a la moral, a la social, a la laboral, etc. La realitat, en definitiva, ens sacseja novament i ens demostra que el món que ens envolta i la seva realitat porten de sèrie un conjunt de limitacions i problemes als quals caldrà, més d'hora que tard, posar fre. L'altra opció és continuar passejant per unes llunes màgiques que ens engoleixen, ens enverinen i ens abstrauen, però que en realitat no són més que ombres fictícies i covardes.

[Vicent Boix és autor d'El parque de las hamacas i responsable d'Ecologia Social de Belainís.]