Quan des d’Horta de Sant Joan, a la Terra Alta, pujo (o baixo) a Barcelona – que ara no és tan sovint com voldria- sempre faig per manera de retrobar-me amb Santiago Vilanova i Tané, el meu llegendari company de diaris, llibres i combats, congressos i reunions, que aquests primers dies de gener fa setanta-cinc anys que va veure les primeres llums del dia a Olot, entre clarors de volcans.

Després de quaranta-cinc anys d’amistat i de treballs en comú en pro del nostre medi físic, humà i cultural, en pro de la Vida a la Terra (de què ha estat un pioner), què en puc dir de més que no hagi dit, escrit o pensat?

Sí, puc afegir que ha estat un gran goig i honor treballar al seu costat durant tots aquests anys. He apreciat altament la seva valentia, lleialtat i dignitat amb què ha afrontat els diferents períodes de la vida periodística i política que li ha tocat viure, de la qual he estat testimoni.

Independent i crític amb les ideologies convencionals (que ara ja no poden ni dissimular la caiguda lliure en la que es troben), a diferència de tants altres companys de generació, ni el comunisme ni el capitalisme, conservador o liberal, van tenir suficients atractius per atreure’l. Més aviat, empeltat del paradís natural de la Garrotxa on va néixer, crec que, en un moment o altre de la seva joventut, després d’haver remullat el cul en les sagrades aigües del Fluvià, devia voler ampliar i exportar aquest escenari a la resta del país i, tal com va fer, a la resta del món.

I a aquest noble empeny dedicà, fins ara, la resta de la seva vida. Són moltes, per tant, les situacions que hem viscut: als diaris, fent llibres, escrivint manifestos, organitzant manifestacions, creant organitzacions polítiques com Alternativa Verda (1983), presentant-nos a eleccions, amb suports tan remarcables com el del seu i nostre estimat Joan Oliver (que li prologà el seu llibre L’econacionalisme, el 1981), dirigint ell l’etapa autogestionària de l’històric Diari de Barcelona (donant cabuda a tots aquells que eren rebutjats als diaris del nou Règim), havent d’afrontar els problemes laborals que li ocasionaren les direccions dels diaris El Correo Catalán (llegeixi’s Jordi Pujol) i del mateix Diario de Barcelona en l’etapa anterior i, un cop expulsat d’aquests mitjans, creant una de les primeres consultores ambientals del país, Gea Consultors, a través de la qual, el 1989, i durant vint anys, organitzà a Barcelona els Col·loquis Una Sola Terra, portant entre nosaltres els més importants científics i activistes mundials de l’ecologia, que explicaren el que avui és una dramàtica actualitat: el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, la qüestió energètica, l’explotació dels recursos, etc.

Es va fer un tip de viatjar, de cap a cap del món (del llac Baikal, de l’URSS, al cor de l’Imperi, Nova York i Washington, passant per la selva brasilera, on se solidaritzà amb els indígenes en el seu combat per l'Amazònia). I encara, a més de les moltes col·laboracions periodístiques, ha tingut temps per escriure una vintena de llibres, documentadíssims, entre els quals els dedicats a la triple saga nuclear (Harrisburg, Txernòbyl, Fukushima) i el darrer, sobre L’emergència climàtica a Catalunya, on fa àmplia referència al Delta de l’Ebre i al Pirineu.

Amb Vilanova no acabaríem mai, perquè, a més, conrea amb traça el cant operístic i el dibuix i la pintura, estimulat pel naturalisme selvàtic de Gauguin. Casat amb Pilar Sentís, dona d’empenta psicològica, feminista i administrativa, de pare prioratí (Ulldemolins) i mare basca, amb ells vaig viatjar, el 1978, justament cap a Bascònia, per dir no a la central de Lemóniz, enmig d’unes imatges que no oblidarem mai.

Vida plena d’entrebancs, superats amb la plenitud d’una exigència ètica insubornable.