Quan encara no podem mesurar del tot l'abast dels devastadors impactes de Gloria, no són poques les veus que s'aixequen demanant una gestió diferent del territori. Des del delta de l’Ebre, la gent que s'estima la terra, la que la treballa, la que fa anys defensa que #LoRiuÉsVida, explica que els efectes de la llevantada podrien ser uns altres si des de fa anys s'haguessin fet altres polítiques. O més aviat, que el que amenaça el futur del delta no són les llevantades, sinó l'increment de terres de regadius, embassaments i transvasaments realitzats durant dècades. Si en els anys 60 i 70 arribaven anualment al Delta entre 20 i 30 milions de tones de sediments, permetent el creixement de la seva superfície, 125 embassaments després, els que hi ha al llarg del riu Ebre, arriben menys d'un 1% dels sediments. El Delta fa anys, doncs, que pateix regressió i subsidència (enfonsament), posant més en perill el seu futur que llevantades com Gloria.
 
Similarment, la gestió dels rius Tordera i Ter, al servei de les indústries i el consum d'aigua de l'àrea metropolitana, però també la sobreexplotació urbanística de la costa catalana o la construcció desmesurada de ports al llarg del litoral, eliminant barreres naturals, són elements que aquests dies es posen en qüestió. Els impactes d'aquest tipus de fenòmens són majors en la mesura que seguim permetent una gestió irresponsable i insostenible del territori, al servei d'interessos econòmics. Però també davant els reptes del canvi climàtic.
 
Sempre hi ha hagut llevantades, però Gloria ha arribat, en la era de l'emergència climàtica, de forma més sostinguda i virulenta que mai, i fora de calendari. El canvi climàtic, doncs, no n'és la causa, però si l'element que dota aquesta llevantada de caràcter extraordinari. Un canvi climàtic innegable que farà molt més freqüents aquest tipus de fenòmens.
 
Més enllà de declaracions institucionals, com les d'aquests dies del govern espanyol o ajuntaments com el de Barcelona, que han declarat l'emergència climàtica, calen canvis radicals per abordar els reptes que planteja el canvi climàtic. Canvis radicals, és a dir, que vagin a l'arrel d'una economia fins ara basada en el consum insostenible de combustibles fòssils. La necessària transició energètica haurà d'anar acompanyada necessàriament d'un canvi, també radical, del model de consum. Radical, novament, d'anar a l'arrel d’una societat híper-consumista i insostenible.
 
Què consumim, on comprem, què mengem, com ens movem, com escalfem (o refredem) les nostres llars, quin ús fem de l'aigua o quina gestió dels residus, són algunes de les qüestions bàsiques que ens hem de replantejar per poder fer front al canvi climàtic. Però també, a quines industries donem suport amb les polítiques públiques, quin model de transport afavorim, quines infraestructures construïm o quina agricultura fomentem. En definitiva, quina gestió fem del territori. Un nou model de consum, una nova economia, un nou model energètic, una nova gestió del territori. Elements indestriables per adaptar-nos als impactes de la realitat del canvi climàtic, però també per reduir emissions i fer la transició a un futur, esperem no massa llunyà, més sostenible. No tenim alternativa: canvis radicals o canvi climàtic.