La passada cimera del clima va nàixer morta, és impossible que puguem fer front a l'emergència climàtica sense trencar amb el model econòmic, polític i social que ens hi ha abocat. Esperar que apareguen solucions a la crisi climàtica en una cimera promoguda per estats neoliberals i finançada per les empreses de l'Ibex, és com pretendre que un grup de maltractadors arreglen la xacra de la violència de gènere. Després de 25 cimeres pel clima seguim sense veure canvis substancials a l'hora de replantejar el model de desenvolupament, més enllà d'uns acords, aconseguits a la vint-i-unena cimera, de reducció d'emissions de gasos d'efecte hivernacle, que ni comporten sancions ni son d'obligat compliment i dels quals els Estats Units ja se'n van desmarcar.

Hauríem de prendre consciència que la solució passa per refer les nostres formes de relacionar-nos amb els ecosistemes, però també per reconstruir (no reformar, no, sinó construir de nou) les formes de produir, consumir, desplaçar-nos, alimentar-nos, passar el temps lliure... i sobretot d'organitzar-nos políticament com a societat. Parlem clar, els cotxes elèctrics, les plaques solars, disminuir el consum de carn... tot plegat potser ajudarà a reduir les emissions de CO2 però no aturarà un sistema depredador que es basa en l'acumulació de capital i poder i el creixement sense límits, el que cal és buscar una alternativa econòmica, política i social viable al capitalisme global. Una alternativa que evidentment no promouran aquells que més es beneficien del sistema actual. A diferència del que deia Chomsky, per fer front a la globalització no hem de reforçar el poder de l'estat, ja que són precisament els estats uns dels principals agents promotors d'este model econòmic, el que cal és crear comunitats locals empoderades que representen un contrapoder polític als estats i econòmic al mercat mundial.

És per això que la ciutadania hauria de prendre la iniciativa, som nosaltres, la gent, i no l'estatus quo polític i econòmic, els únics que podem salvar el nostre planeta. I no es tracta només de fer canvis individuals en els nostres hàbits de consum, que evidentment també cal fer, sinó que hem d'organitzar-nos de forma col·lectiva per aconseguir comunitats (pobles, barris i ciutats) capaces d'autogovernar-se i autoabastir-se en allò essencial per viure i deixar de dependre d'un sistema que genera explotació i alts nivells de contaminació. Només així podrem superar un mercat global completament tòxic per al planeta que ha estat creat per beneficiar econòmicament les grans corporacions i reforçar la capacitat de control social d'uns estats (o estructures supraestatals) cada vegada més autoritaris i centralitzadors. L'única força que pot posar fre al moment actual d'emergència climàtica és una ciutadania compromesa amb la defensa del territori que construeixi municipis, barris i ciutats sobiranes a tots els nivells.

Lamentablement, tot pareix indicar que no hem arribat encara al grau de consciència col·lectiva suficient per fer front al canvi climàtic, seguim demanant solucions als estats i les grans corporacions responsables dels desastres presents i futurs, sense veure que ells només busquen blanquejar el capitalisme depredador a través de cimeres que són pura propaganda. Potser haurem de patir en pròpia pell unes quantes catàstrofes naturals més per deixar d'esperar que ens arreglen el planeta i començar, de veritat, a fer alguna cosa més a banda d'agafar la bicicleta o posar els envasos al contenidor groc.