De bèsties petites o d’animals grossos, de l’energia nuclear o de les alternatives, dels runams salins, de les línies de molt alta tensió, dels boscos abandonats, del control dels recursos naturals, com l’agua, de l'ecologia política…, de tot això i més n’ha parlat i reflexionat EcoDiari aquests darrers 10 anys, nascuda l'abril de 2008, l’única publicació digital sobre ecologia política (medi, entorn, decreixement, conservacionisme, naturalisme, etc.) dels països catalans, independent, sense subvencions i ajuts de cap classe –tret d’un breu suport del CADS, l’associació fructífera quant a les sinergies comunicatives amb el Grup Nació Digital i la col·laboració amb la Cooperativa Integral Catalana).

El periodista Xavier Borràs va crear EcoDiari com a publicació digital l’abril de 2008 com a continuadora de la segona edició en paper de la mítica revista Userda (que havia estat pionera a les darreries dels anys setanta del segle passat), i que durant el període 2004-2006 es va publicar un cop al mes en paper com a suplement del setmanari El Triangle.

El 1977 —quan va néixer la primera Userda— l’ecologisme era cosa d’uns idealistes que tothom deia que no tocaven de peus a terra i d’uns romàntics que anaven contra el progrés econòmic. A l’Estat espanyol, l’ecologisme polític mai no ha tingut uns resultats brillants a les urnes, però, en canvi, el seu ideari revolucionari s’ha anat consolidant en la consciència col·lectiva i ara tant les empreses com les administracions saben que, per guanyar-se l’opinió pública, han de tenyir-se de color verd.
 
Avui, el respecte al medi, les energies renovables, els desenvolupament sostenible, la protecció dels rius, l’alimentació natural, la promoció del transport públic, la lluita contra la pol·lució, el consum responsable…, són conceptes assumits majoritàriament per la societat catalana i occidental.

La tasca d’edició —que ha rebut tothora el suport de grups, grupets i grupúsculs de l’ecologisme català i de persones que sempre hi han confiat (especialment provinents del Col·lectiu de Periodistes Ecologistes, com Santiago Vilanova, Xavier Garcia, Alfons Ribera o Josep Puig—, ha estat sempre voluntària, traient temps i recursos d’arreu per poder mantenir i fer créixer la publicació —amb un públic fidel i crític, que també es mou amb facilitat per les xarxes socials, especialment Twitter i Facebook— i donar suport a una visió del món que tot i que sembla assumida actualment per la majoria dels mitjans i entitats i organitzacions polítiques, no deixa de ser, malauradament en moltes ocasions, un pintat de verd que no va més enllà de les protestes i lluites del «pati del darrere», però que aprofundeix molt poc sobre el model de societat que mena la humanitat a la seva pròpia extinció.

Han estat moltes les vegades, diu Xavier Borràs, "que he estat a punt de llençar la tovallola i abandonar el projecte, però crec que encara hi ha moltes coses a dir i a fer per aconseguir una societat ecològicament més justa. Tothom hi és benvingut!".