La decisió del govern del PP de no renovar el permís de funcionament a Garoña pot semblar contradictòria amb la seva bel·ligerant política de suport a les nuclears en general, i a aquesta en particular, però era l’única manera d’abordar la renovació de llicències dels set reactors en funcionament des d’una posició de «consens». Això li ha portat a «empassar-se el gripau» de donar suport a una posició contrària a la porten defensant des de fa anys.

El PP va ser el principal protagonista i beneficiari del «Garoña no es tanca» del 2006 al 2009. El PP i un Consell de Seguretat Nuclear (CSN) submisos als interessos de les elèctriques, han fet tot el que estava a les seves mans per facilitar-ne la continuïtat. En una mena de «justícia poètica», el PP ha acabat assumint entre 2012 i 2017 allò que el PSOE va haver d’assumir entre 2006 i 2009: que qui pren les decisions en política energètica no és el poder polític (per molt discurs que desplegui) sinó el poder econòmic, en aquest cas la indústria nuclear.

Garoña no ha estat tancada pel PP, va ser tancada per una decisió conjunta d’ENEL-ENDESA i IBERDROLA, com a part d’una estratègia compartida de pressió per obtenir «garanties econòmiques». Durant els anys que ha estat tancada, el PP i el CSN els hi han atorgat tot el que han demanat: una normativa que diferencia entre «tancament per motius de seguretat» i «tancament per motius econòmics», amb la que els propietaris d’un reactor poden decidir tancar-lo temporalment i tornar-lo a posar en funcionament més tard sense haver de passar els complexos tràmits d’autorització i avaluació d’impacte ambiental; també separar la renovació de funcionament d’una central de la Revisió Periòdica de Seguretat, amb el que poden obtenir el permís en qualsevol moment al marge de l’estat del reactor;  i, finalment, l’objectiu més cobdiciat: obtenir una renovació fins a 60 anys de funcionament, un aval amb el que poden exigir compensacions per «lucre cessant» si el poder polític gosés ordenar el tancament d’un reactor abans que finalitzi el permís concedit.
 
Aquesta «lluna de mel» va acabar en conflicte a partir del 8 de febrer d’enguany, en el moment que el CSN va autoritzar a Garoña a funcionar 60 anys (fins al 2031). Es produeix una divisió: les dues companyies continuen demanant una rebaixa d’impostos, amagada sota l’eufemisme d’un «marc econòmic viable per a l’energia nuclear», però mentre ENEL-ENDESA comença a preparar la documentació de renovació seguint la normativa, IBERDROLA decideix passar a una política d'insubmissió i pressió pública: qüestiona el calendari de renovació de tots els reactors en que té participació (sis dels set) i exigeix més temps per negociar la «rebaixa fiscal» abans de demanar la nova llicència, en aquesta política de confrontació IBERDROLA troba el suport de la tercera gran elèctrica nuclear: GAS NATURAL-FENOSA.
Finalment, el govern del PP va cedir: entre el 5 i el 21 de juny cursa les ordres ministerials que allarguen dos anys el termini de renovació de llicència de totes les centrals. Garoña, amb un enfrontament enconat entre ENEL-ENDESA i IBERDROLA que es fa oficial el 26 d’abril en la reunió del Consell de NUCLENOR, queda al marge de d’aquestes ordres.

El 27 de juliol arriba el desenllaç, IBERDROLA i ENEL-ENDESA es reuneixen desprès d’avaluar  un informe de costes sobre la central presentat el dia 24. La manca d’acord és definitiva: ENEL-ENDESA demana presentar al·legacions amb noves demandes, dins del termini obert l’11 de juliol; IBERDROLA, en canvi, planteja una declaració expressa de rebuig de la  renovació de llicència. La reunió es clou sense acord, i al govern del PP li toca moure peça.

La decisió de no renovar l’autorització el 31 de juliol apunta cap a noves direccions.
Fins ara, el conflicte ens ha deixat moments impagables, com tot un senyor ministre del PP manifestant, en una línia més pròpia d’UNIDOS PODEMOS, que les companyies elèctriques fan maniobres d'enginyeria comptable per tal de declarar «pèrdues», mentre IBERDROLA responia amb informes de «consultores independents» que certificaven les dites «pèrdues»; i amb tots els mitjans afins informant «neutralment», o mirant educadament cap a un altre costat.

El conflicte continua: la darrera maniobra del govern del PP ha estat una crida a la conciliació en el tema dels impostos, feta el 19 de juny; però aquest mes d’agost, ha fet un altre moviment: ha obert consultes per preparar un reial decret que reguli el procediment de tancament de les instal·lacions de generació elèctrica per motius de «seguretat del subministrament energètic». Tenint en compte que el desenllaç de Garoña és el resultat d’una atípica propietat, on ENEL-ENDESA i IBERDROLA disposaven del 50 % cadascuna, convé mirar quina és la composició de la propietat en els casos d’Ascó 1 i 2, i Vandellòs 2, per veure si una confrontació extrema entre les elèctriques tindria conseqüències.

En cap cas es planteja conflicte. Ascó 1 es propietat al 100% d’ENEL-ENDESA; a Ascó 2,  ENEL-ENDESA hi té el 85%, i IBERDROLA el 15%; finalment, a Vandellòs 2, ENEL-ENDESA en posseeix el 72%, i IBERDROLA el 28%. A l’Associació Nuclear Ascó-Vandellòs (ANAV), Agrupació d’Interès Econòmic (AIE) que gestiona els tres reactors, la majoria correspon a ENDESA. La resultant és clara tenint en compte que, malgrat les escenificacions i els laments de les elèctriques, els beneficis econòmics que reporten les nuclears són evidents, no cal esperar canvis sigui quin sigui el resultat de les negociacions entre elèctriques i govern del PP per la rebaixa d’impostos.

A més, entren en joc altres variables: Catalunya és el territori d’Espanya on els 60 anys de funcionament nuclear estan més blindats políticament. La tercera gran empresa nuclear, GAS NATURAL-FENOSA, que és de matriu catalana, només té participació en reactors en què IBERDROLA té la propietat majoritària: Almaraz 1 i 2, amb un 11% (IBERDROLA el 53%), i Trillo, amb un 34,5% (IBERDROLA el 48%). IBEDROLA ja va amagar, en plena crisi dels terminis de presentació de la renovació de llicències, vendre la seva participació en centrals nuclears i, a més, ha decidit fer importants inversions en projectes internacionals (també en aquest vincle) Aquestes situacions no són alienes a la iniciativa engegada pel PP aquest mateix mes.

La resultant de tot plegat: plantejar la situació actual i el futur d’Ascó i Vandellòs des d’una perspectiva territorial significa deixar-lo exclusivament en mans dels que manen, que tenen interessos incompatibles amb els que tenim la majoria de la societat. La decisió de Garoña no és una mostra de feblesa de la indústria nuclear, sinò de fortalesa; la suposada decisió política del PP només ha estat la confirmació d’allò que ja havien decidit les empreses: no jugar.

Totes les decisions energètiques són el resultat d’una voluntat política (però no la dels polítics), en el cas de les nuclears n’és la component essencial. Per a les persones i entitats que treballem per un futur més net, lliure d’amenaces a la seguretat i impactes de salut que provoquen les nuclears, el que ha passat amb Garoña ens obliga a implicar-nos en una estratègia a nivell d’estat, sense perdre de vista que les ordres ministerials per a la renovació dels permisos per a 60 anys ja ha estat cursades, i que el temps treballa en contra nostra.