Foto de família dels signants de la Taula del Ter, amb Josep Rull al mig, flanquejat per Jesús Soler (GDTer), a la seva esquerra, i Marta Madrenas, batllessa de Girona. Foto: GDTer.
Avui hi ha quelcom que permet aventurar que el riu, el nostre riu, l’estimat Ter, podrà tornar a riure, alegre, com sempre havia rigut al llarg dels mil·lennis. De mica en mica, els darrers decennis, el pare Ter havia anat perdent la seva alegria, tal i com anava perdent la seva aigua. Ja no se sentia la seva riallada poderosa tot saltant alegre per rescloses i engorjats. Ni aquelles rialles cristallines, zitgzaguejant pels esqueis o bombollejant sobre els codolars. Ni tan sols gosava somriure, mentre, esquifit, lliscava sota els verns, llepant a penes els peus blancs de les jonqueres. Dècades d’us i abús, sense cap control racional, han anat minvant el seu cabal, en altre temps abundós i vivificant, reduint-lo tot sovint a un trist reguerot sense força ni per arribar a mar. Si fa o no fa, semblant al nostre país: escanyat per excessiva generositat.
De fet, fa molts anys que tenim dos «Ters». Ben diferents. I cap dels dos és el que voldria i hauria de ser. El Ter de dalt, del Bastiments a Sau, l’han convertit en un riu «extremista». Desenes i desenes de rescloses i canals, xuclen la seva aigua, l’aigua de tots, per bellugar turbines i produir electricitat que després ens venen a preus exorbitants. Eixugant el riu sense control, amb la patètica «legalitat» d’un sistema de «concessions» esperpèntic, que eternitza al llarg de moltes dècades el negoci privat d’uns pocs. El resultat és una mena de riu espasmòdic, que alterna llargs períodes de misèria, amb l’aigua segrestada als canals, i la seva vida asfixiada torrant-se al sol, amb puntuals i sobtades revingudes quan la pluja infla la seva força i les rescloses no abasten a contenir-la. Del tot al res.
En canvi, el Ter de baix, del Pasteral a la gola, ha esdevingut un riu «avorrit». I a sobre al revés del món. La set insadollable dels cinc milions de la conurbació barcelonina, ha estat engolint dècades ençà, les tres quartes parts de la seva aigua. Una gestió abusadora, ha carregat el gruix de l’abastament sobre les espatlles del nostre riu. Resultat: un riu absurd, que en plena canícula, al llarg de tot un estiu sense pluges, llueix un cabal xocant i inalterable. L’aigua que resta als embassaments és alliberada uniformement per abeurar els fruiters de la plana del Baix ter i els turistes de la Costa Brava. Passat l’istiu, els nou mesos restants, només l’avorriment absolut d’un cabal ridícul, que ni gosa arribar a mar, allà a l’Estartit. En fi, tot un poema a la manca de respecte a la natura, al país i a la seva gent.
El Grup de Defensa del Ter, complim quasi trenta anys de pacientíssima activitat per intentar tornar la racionalitat de l’ús i l’aigua necessària al Ter. Hem fet de tot i més per aconseguir de l’administració una gestió raonable. Endebades.
I el que són les coses. Impensadament fa uns mesos, va obrir-se una escletxa d’esperança que va posar en marxa un espai de diàleg, la «Taula del Ter», que avui, ha cristal·litzat en forma d’un paper, que, cas d’acomplir-se allò que duu escrit, podria tornar la rialla al riu. I a molta gent que l’estimem. Avui, a Girona han conclòs sis mesos de debat i negociació entre el Govern, l’Agència Catalana de l’Aigua i una bella representació dels usuaris, els municipis i les entitats que vetllem pel riu, entre elles Aiguaesvida i el Grup de Defensa del Ter.
El paper en qüestió, que serà signat solemnement en presència del M.H. Carles Puigdemont el proper 2 d’Agost, a Girona, no és altra cosa que un acord de tots, durament negociat, que gradualment al llarg dels propers 10 anys, comportarà la construcció i funcionament de tot un seguit d’estructures, (dessaladores, plantes de regeneració, sistemes de potabilització...) que permetran reduir el transvasament cap a la gran ciutat fins arribar a un màxim del 30% del cabal del Ter enlloc del descomunal 70% actual. Al mateix temps, es prendran les mesures necessàries per obligar a tots els aprofitaments del riu a aprofitar només l’aigua que resti després de deixar passar el cabal de manteniment que determinava el Pla de cabals del 2006. El cabal imprescindible per «mantenir» el bon estat ambiental del Ter. I un servidor, i el GDT, i tota la gent del riu, contemplarem extasiats el retorn, poc a poc, de la dignitat del Ter, de la seva força i bellesa i gaudirem dels seus inestimables serveis ambientals.
I els arbres, els ocells, els peixos, les bestioles i els ribetans tornarem a sentir, feliços, com riu el riu de bell nou.
Així sia.
14 de juliol de 2017