Entrem en una d’aquelles setmanes en què de forma general la gent necessita sortir de la seva rutina i busca opcions que calmin l’agitació del dia a dia. Una opció assequible i molt escollida és agafar el cotxe i anar a buscar verd, “aire pur” i bon menjar, com el que es pot trobar a la Garrotxa. Podríem fer una similitud d’aquesta situació amb una persona que surt de treballar i se’n va al bar a fer traguinyolis per desconnectar de la realitat. Perquè sí, la realitat per molt i moltes, encara que no sigui el modus vivendis de tothom, és que es viu amb estrès, crispació o pressa, i busquem unes vacances ben alliberadores. No hauria de ser alliberador cada dia? Però ara no vull pas donar voltes sobre la nostra dualitat vital dia a dia vs dies festius o vacances.

El cas és que aquests dies de setmana santa veurem com les entrades d’Olot i la recta de les Preses-Vall d’en Bas s’omplen de vehicles privats i contaminants, amb turistes que aporten feina i riquesa a les famílies locals vinculades al turisme de manera més o menys directe. A la Garrotxa, el turisme és una activitat econòmica important, amb un model majoritari de turisme familiar, de qualitat, respectuós, lligat a la contemplació i a l’estima del paisatge o la natura. L’etiquetem amb el nom de turisme sostenible, tot i que està en vies de ser-ho perquè, per exemple, li manca la seva relació amb la mobilitat sostenible. Quants turistes vindran amb transport públic, o altres mitjans sostenibles aquesta setmana? De fet, tenen opcions de fer-ho? Poques. El transport compartit i sostenible està a les beceroles i el transport públic està molt lluny de ser efectiu, compatible i pràctic amb horaris personals. Amb aquesta realitat, el turisme suposadament respectuós que visita les valls d’Olot durant els ponts i vacances, arriba majoritàriament amb cotxe privat i, per la pròpia manera de fer humana, s’acosta tant com pot fins al destí final. Pensem per exemple en el pàrquing de can Serra. Veure les entrades d’Olot amb trànsit dens en dies com els de setmana santa és d’aquelles imatges que pressionen l’ambient social i s’utilitzen per justificar el discurs de que cal una variant a Olot i a Les Preses de manera urgent. Però el problema de la mobilitat el tenim cada dia i ben mirat el que veurem per setmana santa és anecdòtic.

Les darreres setmanes, des de la política municipal garrotxina i nacional, hem tornat a sentir a parlar de les infraestructures de mobilitat que s’estan projectant a la Garrotxa que, sota el nom de variants, han de calmar el centre d’Olot; però com va explicitar el conseller de territori i sostenibilitat, Josep Rull, a la trobada que va fer amb el consell d’alcaldes de la Garrotxa, la infraestructura de la variant d’Olot i les Preses-Vall d’en Bas ha de servir per connectar el túnel de Bracons amb l’AP7 i, per tant, no es tracta pas d’una simple variant. La construcció d’aquesta obra hipotecaria la comarca verda que volem esdevenir, i el nostre país, tant fragmentat i mal dissenyat en quant a les infraestructures: es preveu un cost força elevat, el territori es fragmentaria, perdria singularitat i, més tard, podria patir el pas de trànsit internacional, així com el possible establiment d’empreses de baixa qualitat pel nostre territori.

En general, es concep la lògica que la “variant” és una necessitat urgent d’Olot perquè hi ha un problema de mobilitat i el centre d’Olot està massa pressionat; però aquest problema de mobilitat està relacionat amb les necessitats de la nostra manera de funcionar, basada en l’ús del vehicle privat de manera molt individual, i en el transport de mercaderies ineficient, descoordinat, o innecessari. Aquesta és la realitat del nostre dia a dia, i per això podem posar en dubte la lògica estesa sobre tal necessitat urgent i plantejar-nos en quin punt social, econòmic i ambiental ens trobem, quines idees innovadores existeixen que convidin a una major qualitat de vida de les persones, i quins potencials hi ha a les valls d’Olot i la comarca de la Garrotxa.

Malgrat haver-hi problemes ambientals (canvi climàtic, canvi d’usos del sól i contaminació, entre d’altres) i socials (dificultat i precarietat laboral) constatats, el camí majoritari que emprenem la societat garrotxina i catalana és el seguici popular que s’encadena amb el petroli, el canvi climàtic i la contaminació, per molt que hi posem ornaments de sostenibilitat, i encara que sembli exagerada o demagògica l’afirmació. El volum de trànsit moderadament elevat que suporten les actuals infraestructures de les valls d’Olot és la conseqüència dels hàbits personals i del model empresarial i econòmic que domina l’activitat local i global. Alhora, tots coneixem prou bé els efectes negatius que té aquest volum de trànsit per l’ocupació de l’espai (cues, soroll), i l’aire (contaminació local -salut de les persones- i global -canvi climàtic i contaminació-) per exemple; qui més qui menys intuïm la cadena obscura que suposa l’ús de vehicles de combustió amb el mercat energètic i, concretament, amb la indústria del petroli. Per tant, ens podem preguntar: el problema per Olot i voltants és la mancança d’infraestructures o el nostre model de vida encadenat al petroli? Hom pensarà que els dos són problemes i, per tant, els hem de solucionar paral·lelament i de forma progressiva o tansitòria; però hi ha tres fets rellevants que ens indiquen que això pot ser un camí incorrecte: la manca actual de recursos públics per executar l’obra còmodament, la crisi ambiental i social que vivim i la fragilitat del territori garrotxí, ara encara amb possibilitats i grans potencials per ser ben conservat.

Els garrotxins hem de triar: o bé carretera i seguici popular del petroli, o bé un nou model social i econòmic fonamentat en els valors ambientals, l’estalvi, l’eficiència, i la cooperació. Aquest segon model és com a mínim esperançador per la qualitat de vida de les persones i pel planeta, i ja hi ha gestos, ara encara simbòlics, perquè sigui una realitat; però cal fer una reflexió i decidir si volem evocar-nos-hi o que segueixi essent una opció minoritària i simbòlica. Si volem triar el model innovador, hem d’invertir recursos, de manera decidida, cap al transport públic sostenible, la flota de vehicles elèctrics compartits, l’adequació i transformació de carrers i voreres per fer-ho possible, la organització i conversió d’un teixit empresarial basat en la sostenibilitat ambiental i social, la implicació ferma amb el consum responsables, etc. Parlar de la relació entre el consum i la mobilitat comportaria d’una argumentació àmplia, però podem imaginar que els dos àmbits del dia a dia tenen una relació molt estreta perquè la major part de productes que arriben a la nostra comarca ho fan amb vehicles contaminants, amb trajectes llargs o molt llargs i poc optimitzats. Només si la població emprenem decididament aquest camí i si hi destinem recursos de l’administració tindrà lloc el canvi. Reflexionem i triem.

Ara mateix és incoherent que la nostra comarca presumeixi de parc natural, gastronomia de qualitat i turisme sostenible, essent una de les líders en el sector porcí, un mercat amb conseqüències negatives sobre els ecosistemes que, a més, és segurament el sector empresarial que reclama més i majors infraestructures a les valls d’Olot. És incoherent parlar de menjar de qualitat i organitzar fires alimentàries de qualitat, com Orígens, alhora que a Olot creixen les superfícies comercials lligada a la gran indústria alimentària, que va en detriment del petit comerç, l’agroecologia, la biodiversitat i la salut humana, etc. O també és incoherent presumir de vies verdes si la circulació en bici a Olot i comarca, en el dia a dia, és tant precària. Aquests fets indiquen que la política municipal no és valenta en dirigir-se de manera ferma cap a les opcions que ella mateixa promociona, de manera anecdòtica. Però no oblidem que la població en som els grans responsables perquè som els usuaris, els treballadors i els consumidors, i és des del nostre dia a dia que hem d’emprendre el rumb cap a la sostenibilitat real.

Vivim greus problemes ambientals i socials però tenim opcions innovadores per escollir i potencial territorial i social per fer-ho possible. Els 120 milions d’euros que pot valer la carretera projectada es poden fer servir d’una manera més intel·ligent per donar suport a accions contemporànies, per tal d’augmentar la qualitat de vida de la població; per donar suport a un canvi de model social i econòmic, que activi i transformi la indústria, fent-la realment sostenible amb el medi ambient, i a on tots els ciutadans hi siguin útils i necessaris. Una indústria basada en l’artesania i la qualitat, amb tendència cap al residu 0 i la contaminació 0.

A la Garrotxa tenim l’oportunitat de conservar els espais agrícoles que encara hi ha, per esdevenir un parc agrari i natural en tot el seu territori, on es practiqui l’agricultura ecològica i la producció d’alimentació humana de qualitat, a més de la fracció destinada a la ramaderia de qualitat, Podem pensar-hi aquests dies que es faran cues lleugeres a la recta de les Preses i denses a altres llocs del país. Podem fer un canvi de xip per trencar la inèrcia del model actual i, d’aquesta manera, entrar en una dinàmica creativa, de producció original, artesana, ecològica, intel·ligent, humana i cooperativa, de consum conscient i implicat. Aquest canvi ens portarà a una comarca verda i amb qualitat de vida per les persones que hi ha. La variant d’Olot milloraria el trànsit al centre d’Olot, almenys durant uns anys, i connectaria el túnel de Bracons amb l’AP7; però és la solució als nostres problemes de fons? ens portaria prosperitat pel nostre futur o ens escuraria les butxaques i alimentaria la inèrcia de crisi ambiental i social actual? No tinc cap exemple previ que m’asseguri aquest resultat i per tant no hi confio gens. En canvi si que tinc la certesa dels beneficis ambientals i humans que aporta un model innovador, pràctic, creatiu, saludable, etc. Els que anem a peu, en bici i amb transport públic de manera prioritària pels nostres desplaçaments diaris i que, alhora, practiquem el consum conscient (tendència residu 0, contaminació 0, justícia social, etc.) hem comprovat que no només estem contribuint a un model pròsper, sinó que el nostre dia a dia és fàcil i de major qualitat de vida. Un nen estressat no consolida l’aprenentatge perquè només és des d’una actitud tranquil·la i conscient que absorbeix la informació correctament.

Una societat estressada i endeutada com la d’avui tampoc gaudeix profundament l’experiència vital, mentre que una societat basada en la sostenibilitat real augmenta la qualitat de vida. Aquests dies que sortim de la rutina hi podem reflexionar, tot participant en activitats d’oci i vacances sostenibles, amb tendència al residu 0 i la contaminació 0, saludables i socials.